L’estiu

L’estiu que porta un pessic de peresa

amb el càlid ambient embolcallant
i ens deixa gronxar en l'apatia espessa

del pensament, que fuig embadocat                 

pel remugar de l’aire entre les fulles,

pel pàl·lid blau del cel que s’entreveu,

pel sol que ho crema tot amb sa besada,

per l’aigua que refà aquell bri rebel,

pels ocells saltant de branca en branca

sens deixar ni un moment de refilar,

per la rosada fresca en cada fulla

si algun dia et dóna bo matinejar

i a l’ombra agraïda de l'olivera

per la pluja dolça del fervent estiu,

retrobar els mots de cada cosa

en els fulls del llibre que vas llegint

                Rosa Bruguera, estiu 2016

Sant Joan

Vetlla, revetlla

(Joan Salvat-Papasseit)

Sant Joan
noces i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'aimada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua amb anís,
que es vessi tota
sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
y l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:
haurem menjada coca amb llardons

Si la nit és sense lluna

els estels brillen molt més,

tot és quietud i silenci

si  és un poble de pagès.

D’entre el brancam dels pollancres

compassat sortia el crit

de l’òliba que cantava

per acompanyar la nit.
              Rosa Bruguera

La Provença

Pobles penjats a la muntanya,

empedrats els carrerons

i a les petites botigues

hi trobem tots els santons.

Carreteres amb moltes corbes,

el bus va a tort i a dret,

quan es troba un de cara

Ai làs! el cor es queda en suspens.

De cop un camp tot rosat,

més enllà roig de roselles

o un groc palla, just dallat

i el verd del blat i la userda.

I tots els tons i colors

del prat, del bosc, de la pedra

i a banda i banda del camí

l’alegre groc de ginesta.

La lavanda arrenglerada

al llarg i ample del tros,

tan rodona i ben cuidada,

com un humil bell tresor.

Cada any canvia la florida,

aquest any els camps són verds,

el lila ha estat propaganda,

potser al juny ja serà cert.

Però, tot i no estar florida,

finestres i porticons

són ben pintats color lila

per fer-nos dentetes a tots.

La natura és tan ufana

que si bé no ens dóna el to

de l’espígol que tan agrada,

ens dóna d’altres colors.

Aigües verdes, aigües blaves

allà al llac, segons el lloc,

si el sol hi toca una mica

ja s’hi emmiralla del tot.

I al cel, núvols juganers

amb tot de formes estranyes
que s'estenen cap al lluny

just damunt de les muntanyes.

Les muntanyes són tan altes

que s’abracen amb el cel

i els núvols les acompanyen

i els esperits salten contents.

Les roques són modelades

pels vents de llevant i ponent,

per l’aire de matinada,

per la fressa de l’hivern.

Les pedres guarden històries

del que foren temps passats

i s’avancen al misteri

del futur, en milions d’anys.

Unes són arrodonides,

d’altres fines com tallants,

tot el conjunt té la mida

del que n’és la immensitat.

                  

Donem gràcies a la vida

que floreix cada matí

i cada nit s’enretira

per a deixar-nos gaudir

de la lluna que al cel brilla

i els estels que omplen la nit.
                       Rosa Bruguera

La primera feina

La Berta sentia el neguit i la il·lusió de començar una nova i desconeguda etapa de la seva vida.

A l’escola on havia anat ningú parlava mai de treballar, es pot dir que ni tan sols de seguir estudiant, les converses eren sempre sobre viatges, festes, casaments, nois,... A casa seva tot era ben diferent, el sentiment que predominava era l’esperit de la feina ben feta i l’esforç  necessari  per arribar a finals de mes. L’endemà ella ja podria contribuir a fer més fàcil la vida de la família.

Es va llevar de bon matí, es va posar el vestit que ja tenia preparat. Per semblar més gran no es faria trenes sinó un gran monyo o potser una cua de cavall, s’empolvoraria la cara, just perquè els llavis pintats per primer cop ressaltessin. Sort que feia bon temps i encara tenia les cames una mica torrades de l’estiu. Havia decidit que mai més portaria mitjons. Un cop llesta, es va mirar i va pensar que feia prou goig.

Va agafar el metro i a Catalunya va sortir empentada per tota la gent que, com ella, feia transbord pel llarg passadís i l’omplia de gom a gom. Al seu voltant, cares ensonyades i serioses o esparpillades i eixerides i ella n’era una més.  Va recordar les companyes de classe, les que havien de lluir i fer goig; les que consideraven com a “pobres noies” a totes  les treballadores, les del despatx del pare, les perruqueres o les modistes, totes les que no eren de bona família. 

I ella entre “granotes” i carmanyoles, sabates de taló prim i espardenyes se sentia feliç, ara formava part d’aquella gent que tirava endavant gràcies al seu esforç, que lluitava i vivia.  I es va sentir  feliç. La Berta sentia com una força invisible, eren moltes sensacions alhora però sense ser-ne ben bé conscient, per sobre de totes, surava la llibertat, era una joia profunda, interior i aleshores, com si estès sola entre aquella riuada de gent, va entonar l’oració muda de la felicitat.

Solitud

Lluny, 
embarcat en el seu món,
davant un vas de cervesa 
s’ennuvola un home sol.

La veritat de les paraules

Totes les històries tenen un preàmbul i un final
i capítol a capítol la història es va desgranant.

Preàmbul 

Hi ha persones que sols volen una taula i el cadiram, 
un bon llit per anar-hi a jeure i un sofà espatarrant
D’altres les parets emplenen de quadres petits i grans 
amb uns marcs que els ennobleixen  i els hi donen qualitat.

Hi ha molta gent que sospira per figures, copes i plats
amb bones coberteries pels dies més assenyalats
o bé fotos que els recorden bons moments dels temps passats
i plantes que donen vida i omplen de color la llar.

Capítol I

Però en una casa on els llibres eren el més important
va succeir una història que val la pena explicar.
Hi havia un llibre de memòries on sortia pel cap baix
més de mil cops la paraula que semblava ser cabdal.

Aquella paraula volia, gaudir de més llibertat, 
empresonada en les pàgines sospirava per marxar.
Va cridar totes les altres, com ella molt radicals,
com que n’hi havia tantes, formaren un grup gegant.

Cada nit tot just tocaven les dotze en el campanar,
silencioses es trobaven a les pàgines centrals.
Piulejaven, debatien com fugir del llibre enllà 
a l’espai on les paraules són fidels al significat.

Capítol II

El llibre només parlava de fets que no havien passat, 
narrava mitges mentides com si fossin realitat,
però els autors sempre deien que explicaven la veritat
i o deien amb vehemència i amb tota "imparcialitat".

Per això es rebel·laren, buscaven el lloc ideal,
miraven als altres llibres que veien al seu costat
pensaven que hi trobarien la veritat de la veritat.
I finalment acordaren un pla gairebé genial: 

si barrejaven les lletres, no les podrien desxifrar  
seria el millor camuflatge per a poder escapar. 
Si feien desaparèixer la paraula “veritat”
Tot allò que quedaria, seria pura realitat.

Capítol III      

Resolt ja el fons i la forma per descobrir nous espais
es repartiren els llibres que tenien a l'abast 
havien de fer una crida a totes les altres veritats
i al cap d’un mes es trobarien al llibre més vell i gastat.

Marxarien totes a l’una, una nit de carnaval 
en la què la lluna plena els hi serviria de far
Anirien en grups de quatre per a poder-se ajudar 
en cas que les descobrissin i les volguessin esborrar.

Anaven tan disfressades que ningú podia endevinar
si formaven part del llibre o eren uns nous invitats.
Quines paraules estranyes, quins mots més enrevessats
Vriteats,  itravets, ttrevias, tvirates, veittras, ireattvs, evitrats, …

D’aquesta forma s’infiltraren i veieren que en altres mons
aquelles mateixes paraules,  conformades ja del tot,
havien oblidat l’origen, havien perdut la raó
que altre temps les empenyien a denunciar l’extorsió,

la maldat i la injustícia, la guerra i la desraó
i tot el que els hi semblava que portava a un món pitjor.
Feren mítings i trobades i amistats molt de debò
per veure si reaccionaven i signaven l’adhesió. 

Moltes al punt se n’adonaren, d’altres els hi va costar més
unes quantes preferiren viure còmodes i res més.
Com totes les coses difícils, mica a mica van guanyar
esferes de molta influència per fer la revolta en pau.

I tornaren als seus llibres, cada una al seu lloc 
pensant que la feina feta podia reeixir a poc a poc
i així ha estat en gran mesura malgrat que el món sembli boig
perquè no sols hi ha més cultura sinó també informació.

Epíleg        

La veritat sempre és oculta, molt pocs la saben trobar
i molt menys interpretar-la i encara menys fer-la surar.
Que la veritat resplendeixi és el somni dels humans
fins ara ningú ha copsat prou, la veritat de la veritat.

                                                 Rosa Bruguera

Arbre i gent

Si pogués parlar amb els arbres
em parlarien de foscor, 
dels dies que sota terra
van passar fins veure el sol

de l’emoció que sentiren,
de l’emoció i el dolor 
en passar de la foscúria 
a tota aquesta claror 

Si pogués parlar amb els arbres
em parlarien d’amor 
dels que es queden sota terra
ja per sempre en la foscor

i s’endinsen i s’endinsen
cap al fons amb goig constant
perquè les arrels desitgen  
la nissaga ufana i gran

Els arbres em parlarien  
del llarg hivern tant silent
de la fredor sota terra
fins que no arriba el bon temps


I també recordarien
l’esforç que fan les arrels
en arribar la primavera
amb un enrenou molt intens

Despertant totes a una
per tal de guanyar l’espai
perquè les arrels aguantin
un tronc fort i un gran copam

i em parlarien del gaudi  
de fer germinar i dar flor, 
i dar fruita i moltes fulles 
per protegir-les del sol 

Parlarien de l’alegria, 
del goig i l’agraïment
de formar part de la terra
i d’oir el cant dels ocells

les rialles de la quitxalla
el xerroteig de la gent
els sorolls de tantes màquines
que no paren ni un moment

Em dirien tantes coses 
si poguéssim parlar amb ells
que viuríem la natura
formant un tot arbre i gent
                        Rosa Bruguera, febrer 2016

Un i mil cops gràcies

Quan ahir mirava el món

Dedicada a la Dolors Vinyoles

no ho feia pas amb els ulls d’ara

tot i fer el mateix camí

veia però no me n’adonava.

Ha passat d’un temps ençà

que les portes són més amples

finestres per tots costats

per veure el bosc i la plana.

Ara passo pel carrer

veig botigues ben posades

veig gent que avança a preu fet

veig emocions a les cares.

He trobat antigues veus

gairebé mig oblidades

i he tornat a versejar

amb velles noves paraules.

Gràcies pel que m’has donat

un i mil cops, moltes gràcies

Dolors, saps bé que per mi ha estat

un renéixer a cada passa.

                       Rosa Bruguera

Muriel Casals

Una amiga recordant la Muriel Casals em va dir:
"sense adonar-me’n quan penso en la Muriel em ve al cap Antoni Gaudí, tots dos van morir en un moment de creativitat i de plenitud, ambdós tenien un projecte de gran dificultat, tots dos moriren com a conseqüència d'un desgraciat accident.  Per la seva magnitud molta gent titllava els projectes d’impossible portar a terme,  però ja ho veus, amb totes les dificultats de fora i de dins i només amb les aportacions de gent anònima, aviat s’haurà acabat la Sagrada Família, una obra admirada per la gent de casa i per tot el món.
Sobre uns sòlids fonaments en Gaudí i la Muriel van començar a pujar les parets, no han vist l’obra acabada però estic convençuda que el somni de la Muriel també serà realitat, ja sabem que no serà fàcil, que ens posaran tots els entrebancs possibles però ho aconseguirem".

El nostre és un somni de llibertat per això no pot fracassar, si anem tots junts  guanyarem la independència. En record d’aquell 10 de juliol en què es va iniciar el procés de la ciutadania en marxa.

10 de juliol 2010     

Ningú mai podrà calmar                             Amb esperit acusador
el coratge de les ones                                 i de ràbia el cor encès
ni mai podrà dominar                                  avançarem amb més valor
les riuades que es desborden.                   ara cents, després milers.

Ni mil tanques ni presons,                          Ningú no ens podrà aturar,
ni tot l’exèrcit en guerra                              ni enemics ni botiflers,
ens farà flectar els genolls                          fins haver recuperat
ni ens farà llepar la terra.                             la llibertat que ens han pres!!!
                             

Rosa Bruguera, 2010

La noia i el mar

Una noia mira el mar d’aigües molt quietes i calmes                                

li ha semblat com un gran llac que ha deixat lluny la muntanya.          

La mar estava tranquil·la, amb rítmiques onades                      

que deixaven al seu pas notes d’escuma molt blanca
             

L’atreu el mar tan immens, la sorra tan fina i blanca i         
veu com el blau del cel es reflexa dins  les aigües             
El cel i la mar són blaus i es confonen l’aire i l’aigua

i en l’horitzó tan llunyà es fan dolces abraçades.  
                         

La jove hi posa els peus, percep la sorra mullada              
per l’aigua que en son vaivé avança i torna a la platja       
i sent com parla a mitja veu i alguns cops amb veu irada, 
suara quan se n’adona, prest l’acarona amb recança. 

                            
La jove es llença al mar, mil petons, mil gotes d’aigua      

mil carícies cada cop que travessa les onades.                  
És un joc, és una dansa,  és deixar-se bressolar,                
és sentir sobre la pell el caliu de la besada.    
                                

És molt diferent a la nit, hi ha llumetes llunyanes,

no són estels que han baixat a tastar la mar salada,           
són barques de pescadors que tornaran a l’albada             
amb peixos lluïnt al sol ses mil escates de plata. 
               

Si la noia enyora el mar, el mar enyora la platja                   
i enyora el pescador i el pescador la seva barca.               
I quan mira de nou el mar, ho fa una i altra vegada,      
ella sap que hi tornarà perquè hi ha deixat un tros d’ànima.
                                                              Rosa Bruguera