La noia i el mar

Una noia mira el mar d’aigües molt quietes i calmes                                

li ha semblat com un gran llac que ha deixat lluny la muntanya.          

La mar estava tranquil·la, amb rítmiques onades                      

que deixaven al seu pas notes d’escuma molt blanca
             

L’atreu el mar tan immens, la sorra tan fina i blanca i         
veu com el blau del cel es reflexa dins  les aigües             
El cel i la mar són blaus i es confonen l’aire i l’aigua

i en l’horitzó tan llunyà es fan dolces abraçades.  
                         

La jove hi posa els peus, percep la sorra mullada              
per l’aigua que en son vaivé avança i torna a la platja       
i sent com parla a mitja veu i alguns cops amb veu irada, 
suara quan se n’adona, prest l’acarona amb recança. 

                            
La jove es llença al mar, mil petons, mil gotes d’aigua      

mil carícies cada cop que travessa les onades.                  
És un joc, és una dansa,  és deixar-se bressolar,                
és sentir sobre la pell el caliu de la besada.    
                                

És molt diferent a la nit, hi ha llumetes llunyanes,

no són estels que han baixat a tastar la mar salada,           
són barques de pescadors que tornaran a l’albada             
amb peixos lluïnt al sol ses mil escates de plata. 
               

Si la noia enyora el mar, el mar enyora la platja                   
i enyora el pescador i el pescador la seva barca.               
I quan mira de nou el mar, ho fa una i altra vegada,      
ella sap que hi tornarà perquè hi ha deixat un tros d’ànima.
                                                              Rosa Bruguera