La Provença

Pobles penjats a la muntanya,

empedrats els carrerons

i a les petites botigues

hi trobem tots els santons.

Carreteres amb moltes corbes,

el bus va a tort i a dret,

quan es troba un de cara

Ai làs! el cor es queda en suspens.

De cop un camp tot rosat,

més enllà roig de roselles

o un groc palla, just dallat

i el verd del blat i la userda.

I tots els tons i colors

del prat, del bosc, de la pedra

i a banda i banda del camí

l’alegre groc de ginesta.

La lavanda arrenglerada

al llarg i ample del tros,

tan rodona i ben cuidada,

com un humil bell tresor.

Cada any canvia la florida,

aquest any els camps són verds,

el lila ha estat propaganda,

potser al juny ja serà cert.

Però, tot i no estar florida,

finestres i porticons

són ben pintats color lila

per fer-nos dentetes a tots.

La natura és tan ufana

que si bé no ens dóna el to

de l’espígol que tan agrada,

ens dóna d’altres colors.

Aigües verdes, aigües blaves

allà al llac, segons el lloc,

si el sol hi toca una mica

ja s’hi emmiralla del tot.

I al cel, núvols juganers

amb tot de formes estranyes
que s'estenen cap al lluny

just damunt de les muntanyes.

Les muntanyes són tan altes

que s’abracen amb el cel

i els núvols les acompanyen

i els esperits salten contents.

Les roques són modelades

pels vents de llevant i ponent,

per l’aire de matinada,

per la fressa de l’hivern.

Les pedres guarden històries

del que foren temps passats

i s’avancen al misteri

del futur, en milions d’anys.

Unes són arrodonides,

d’altres fines com tallants,

tot el conjunt té la mida

del que n’és la immensitat.

                  

Donem gràcies a la vida

que floreix cada matí

i cada nit s’enretira

per a deixar-nos gaudir

de la lluna que al cel brilla

i els estels que omplen la nit.
                       Rosa Bruguera