Pedres i roques

Quan miro les roques, no puc evitar

una esgarrifança de tants anys passats.

Em torba el misteri d’històries i afanys

que en profund silenci, estotgen constants

Algunes em parlen del fons de la mar,

altres del brogit de les amples valls

i altres esculpides ja fa set mil anys

o potser pintades de molt temps abans

em parlen de vida, de natura  i d’art.

Veig antigues danses, trobo antigues veus

les pors que sentien, tots els seus anhels

i sento frisança i em sento dins seu.

Jo què més voldria? l'ànim tinc suspens
Tota jo tremolo, sento un goig punyent
quan noto el coratge, remot i distant
d'aquells vells ancestres que em donen les mans

                    
                                      Rosa Bruguera, 1 de novembre 2015