Un lloc al món

Potser va ser un moment de la meva vida en què necessitava físicament i psíquica allunyar-me del meu entorn habitual, marxar lluny de tot i de tothom per retrobar-me jo mateixa. 

Hi anava lliure de compromisos, oberta al nou món i a totes les sensacions i sorpreses que se’m presentessin però en el fons del fons només esperava uns dies de calma en una família que no coneixia.

La població, als peus d’una muntanya de més de 4.300 m., era petita però el cel era molt gran, les cases baixes permetien adonar-te de la seva immensitat. 

Al matí un cel canviant d’un blau intens, d’un groc rogenc a ple dia, de gris tacat de núvols blancs cada tarda i sempre acompanyada de pluja forta o fina, de curta o llarga durada, com un avís que era arribada l’hora de tornar a casa.

Va ser una setmana de no parar, ara baixàvem a una mina 1000 peus sota terra, adès pujàvem amb cremallera a 3053 m., l’endemà travessàvem un profund barranc per un pont estret o caminàvem per espais verges controlats en una peregrinació tot resseguint les set fonts o els indrets de les tribus índies. 

Jo em sentia terra i cel i pont i barranc i pluja i aire i camins i carrers; jo sentia la vida en cada cosa, la sentia dins meu, jo vaig ser i seré per sempre més d’aquelles terres.