Blanc

El meu blanc és d’un matí,

un jorn de finals d’hivern,

amb el cel d’un blau molt fi

i un sol amorós, matern.

La nit de pluja gelada

però el matí era tan viu

que vàrem fer una escapada

seguint el corrent del riu

Un blanc sense cap petjada

trencat per l’aigua del riu,

blanc divers per l’alenada

del sol fort o més gasiu.

El goig en tothom traspua

pel paisatge colpidor  
de la capa sense màcula 
que ho cobreix tot de blancor. 

AigüesTortes, quin miracle!  

quina sorpresa més gran

el d’aquell gran espectacle

tants colors en un sol blanc.
                      Rosa Bruguera

Un lloc al món

Potser va ser un moment de la meva vida en què necessitava físicament i psíquica allunyar-me del meu entorn habitual, marxar lluny de tot i de tothom per retrobar-me jo mateixa. 

Hi anava lliure de compromisos, oberta al nou món i a totes les sensacions i sorpreses que se’m presentessin però en el fons del fons només esperava uns dies de calma en una família que no coneixia.

La població, als peus d’una muntanya de més de 4.300 m., era petita però el cel era molt gran, les cases baixes permetien adonar-te de la seva immensitat. 

Al matí un cel canviant d’un blau intens, d’un groc rogenc a ple dia, de gris tacat de núvols blancs cada tarda i sempre acompanyada de pluja forta o fina, de curta o llarga durada, com un avís que era arribada l’hora de tornar a casa.

Va ser una setmana de no parar, ara baixàvem a una mina 1000 peus sota terra, adès pujàvem amb cremallera a 3053 m., l’endemà travessàvem un profund barranc per un pont estret o caminàvem per espais verges controlats en una peregrinació tot resseguint les set fonts o els indrets de les tribus índies. 

Jo em sentia terra i cel i pont i barranc i pluja i aire i camins i carrers; jo sentia la vida en cada cosa, la sentia dins meu, jo vaig ser i seré per sempre més d’aquelles terres. 

                 MORT

No veuran mai més el sol

els qui fugint de la guerra

s’han quedat a mig camí

engolits per la mar negra

No veuran mai més el sol

ni els qui fugen ni els qui es queden,

tot és odi i és rancor,

orfes de pau, fills de guerra

Avui som plens de dolor

la mort va massa de pressa

ni podem protegir els fills

que moren quan van de festa
                    Rosa Bruguera

Música

Quan vols escoltar una peça ja saps que t’agradarà

no cal que t’hi esforcis massa, només et deixes portar,

després d’una nota aguda, una de més greu vindrà,

to suau, to que s’atura, so que et fa sospirar.

Si l’obra t’és coneguda la cantaràs sens parlar

t’avançaràs a les notes o potser les repetiràs

i quan arribi el moment que esperaves retrobar

clouràs els ulls i en la fosca és quan copsaràs tot l’art.
                                                      Rosa Bruguera

Mirall

He mirat aquella cara reflectida en el mirall
m’ha semblat la d’una dona que mai no havia vist abans
amb mirada tafanera per fi gosà preguntar
qui era jo i què volia i... no vaig saber contestar.

                                                       Rosa Bruguera

Pedres i roques

Quan miro les roques, no puc evitar

una esgarrifança de tants anys passats.

Em torba el misteri d’històries i afanys

que en profund silenci, estotgen constants

Algunes em parlen del fons de la mar,

altres del brogit de les amples valls

i altres esculpides ja fa set mil anys

o potser pintades de molt temps abans

em parlen de vida, de natura  i d’art.

Veig antigues danses, trobo antigues veus

les pors que sentien, tots els seus anhels

i sento frisança i em sento dins seu.

Jo què més voldria? l'ànim tinc suspens
Tota jo tremolo, sento un goig punyent
quan noto el coratge, remot i distant
d'aquells vells ancestres que em donen les mans

                    
                                      Rosa Bruguera, 1 de novembre 2015

El vent i jo

Corria amb el vent sobre d’aigües blaves

entre llençols blancs solia passar

l’olor de net m’era companyia

solcant cingles, roques i barrancs

  

Per planures verdes de conreu eixien

sons de la terra per portar-me lluny

lliscant pels núvols els llamps m'il·luminen, 
suaument em porten als cimals més purs

I empesa pel vent de joia em fondria,

el so de les fulles s'esponja al meu pas,

per l’aire s’escampa dolça melodia

com una sonata de Mozart o Bach.
                                  Rosa Bruguera