Un i mil cops gràcies

Quan ahir mirava el món

Dedicada a la Dolors Vinyoles

no ho feia pas amb els ulls d’ara

tot i fer el mateix camí

veia però no me n’adonava.

Ha passat d’un temps ençà

que les portes són més amples

finestres per tots costats

per veure el bosc i la plana.

Ara passo pel carrer

veig botigues ben posades

veig gent que avança a preu fet

veig emocions a les cares.

He trobat antigues veus

gairebé mig oblidades

i he tornat a versejar

amb velles noves paraules.

Gràcies pel que m’has donat

un i mil cops, moltes gràcies

Dolors, saps bé que per mi ha estat

un renéixer a cada passa.

                       Rosa Bruguera

Muriel Casals

Una amiga recordant la Muriel Casals em va dir:
"sense adonar-me’n quan penso en la Muriel em ve al cap Antoni Gaudí, tots dos van morir en un moment de creativitat i de plenitud, ambdós tenien un projecte de gran dificultat, tots dos moriren com a conseqüència d'un desgraciat accident.  Per la seva magnitud molta gent titllava els projectes d’impossible portar a terme,  però ja ho veus, amb totes les dificultats de fora i de dins i només amb les aportacions de gent anònima, aviat s’haurà acabat la Sagrada Família, una obra admirada per la gent de casa i per tot el món.
Sobre uns sòlids fonaments en Gaudí i la Muriel van començar a pujar les parets, no han vist l’obra acabada però estic convençuda que el somni de la Muriel també serà realitat, ja sabem que no serà fàcil, que ens posaran tots els entrebancs possibles però ho aconseguirem".

El nostre és un somni de llibertat per això no pot fracassar, si anem tots junts  guanyarem la independència. En record d’aquell 10 de juliol en què es va iniciar el procés de la ciutadania en marxa.

10 de juliol 2010     

Ningú mai podrà calmar                             Amb esperit acusador
el coratge de les ones                                 i de ràbia el cor encès
ni mai podrà dominar                                  avançarem amb més valor
les riuades que es desborden.                   ara cents, després milers.

Ni mil tanques ni presons,                          Ningú no ens podrà aturar,
ni tot l’exèrcit en guerra                              ni enemics ni botiflers,
ens farà flectar els genolls                          fins haver recuperat
ni ens farà llepar la terra.                             la llibertat que ens han pres!!!
                             

Rosa Bruguera, 2010

La noia i el mar

Una noia mira el mar d’aigües molt quietes i calmes                                

li ha semblat com un gran llac que ha deixat lluny la muntanya.          

La mar estava tranquil·la, amb rítmiques onades                      

que deixaven al seu pas notes d’escuma molt blanca
             

L’atreu el mar tan immens, la sorra tan fina i blanca i         
veu com el blau del cel es reflexa dins  les aigües             
El cel i la mar són blaus i es confonen l’aire i l’aigua

i en l’horitzó tan llunyà es fan dolces abraçades.  
                         

La jove hi posa els peus, percep la sorra mullada              
per l’aigua que en son vaivé avança i torna a la platja       
i sent com parla a mitja veu i alguns cops amb veu irada, 
suara quan se n’adona, prest l’acarona amb recança. 

                            
La jove es llença al mar, mil petons, mil gotes d’aigua      

mil carícies cada cop que travessa les onades.                  
És un joc, és una dansa,  és deixar-se bressolar,                
és sentir sobre la pell el caliu de la besada.    
                                

És molt diferent a la nit, hi ha llumetes llunyanes,

no són estels que han baixat a tastar la mar salada,           
són barques de pescadors que tornaran a l’albada             
amb peixos lluïnt al sol ses mil escates de plata. 
               

Si la noia enyora el mar, el mar enyora la platja                   
i enyora el pescador i el pescador la seva barca.               
I quan mira de nou el mar, ho fa una i altra vegada,      
ella sap que hi tornarà perquè hi ha deixat un tros d’ànima.
                                                              Rosa Bruguera