Totes les històries tenen un preàmbul i un final
i capítol a capítol la història es va desgranant.
Preàmbul
Hi ha persones que sols volen una taula i el cadiram,
un bon llit per anar-hi a jeure i un sofà espatarrant
D’altres les parets emplenen de quadres petits i grans
amb uns marcs que els ennobleixen i els hi donen qualitat.
Hi ha molta gent que sospira per figures, copes i plats
amb bones coberteries pels dies més assenyalats
o bé fotos que els recorden bons moments dels temps passats
i plantes que donen vida i omplen de color la llar.
Capítol I
Però en una casa on els llibres eren el més important
va succeir una història que val la pena explicar.
Hi havia un llibre de memòries on sortia pel cap baix
més de mil cops la paraula que semblava ser cabdal.
Aquella paraula volia, gaudir de més llibertat,
empresonada en les pàgines sospirava per marxar.
Va cridar totes les altres, com ella molt radicals,
com que n’hi havia tantes, formaren un grup gegant.
Cada nit tot just tocaven les dotze en el campanar,
silencioses es trobaven a les pàgines centrals.
Piulejaven, debatien com fugir del llibre enllà
a l’espai on les paraules són fidels al significat.
Capítol II
El llibre només parlava de fets que no havien passat,
narrava mitges mentides com si fossin realitat,
però els autors sempre deien que explicaven la veritat
i o deien amb vehemència i amb tota "imparcialitat".
Per això es rebel·laren, buscaven el lloc ideal,
miraven als altres llibres que veien al seu costat
pensaven que hi trobarien la veritat de la veritat.
I finalment acordaren un pla gairebé genial:
si barrejaven les lletres, no les podrien desxifrar
seria el millor camuflatge per a poder escapar.
Si feien desaparèixer la paraula “veritat”
Tot allò que quedaria, seria pura realitat.
Capítol III
Resolt ja el fons i la forma per descobrir nous espais
es repartiren els llibres que tenien a l'abast havien de fer una crida a totes les altres veritats
i al cap d’un mes es trobarien al llibre més vell i gastat.
Marxarien totes a l’una, una nit de carnaval
en la què la lluna plena els hi serviria de far
Anirien en grups de quatre per a poder-se ajudar
en cas que les descobrissin i les volguessin esborrar.
Anaven tan disfressades que ningú podia endevinar
si formaven part del llibre o eren uns nous invitats.
Quines paraules estranyes, quins mots més enrevessats
Vriteats, itravets, ttrevias, tvirates, veittras, ireattvs, evitrats, …
D’aquesta forma s’infiltraren i veieren que en altres mons
aquelles mateixes paraules, conformades ja del tot,
havien oblidat l’origen, havien perdut la raó
que altre temps les empenyien a denunciar l’extorsió,
la maldat i la injustícia, la guerra i la desraó
i tot el que els hi semblava que portava a un món pitjor.
Feren mítings i trobades i amistats molt de debò
per veure si reaccionaven i signaven l’adhesió.
Moltes al punt se n’adonaren, d’altres els hi va costar més
unes quantes preferiren viure còmodes i res més.
Com totes les coses difícils, mica a mica van guanyar
esferes de molta influència per fer la revolta en pau.
I tornaren als seus llibres, cada una al seu lloc
pensant que la feina feta podia reeixir a poc a poc
i així ha estat en gran mesura malgrat que el món sembli boig
perquè no sols hi ha més cultura sinó també informació.
Epíleg
La veritat sempre és oculta, molt pocs la saben trobar
i molt menys interpretar-la i encara menys fer-la surar.
Que la veritat resplendeixi és el somni dels humans
fins ara ningú ha copsat prou, la veritat de la veritat.
Rosa Bruguera
