dijous, 16 de febrer del 2017

Mariner d’aigua dolça

La nit no és freda i al cel
blau de nit, milers d’estels
suren en l’espès celatge
de l’espai impenetrable

Un mariner d’aigua dolça
recorda com passa el temps
retorna als llocs de sempre
en el seu llaüt, vell com ell.

Quan puja aigües amunt
hi  va fent moltes parades
i recorda els bons moments
i la dolçor de les vesprades

Deixa flors al cementiri
per l’amiga que no hi és
i un xic més de tristesa
s’afegeix en el recés

Aquí ja hi troba un amic,
allà un parent llunyà,
no pot deixar de pensar
la casa que l’acollí,

la cançó que el féu vibrar,
tot el passat clandestí
del poble que s’ensorrà
en el revolt tortosí.

Té tants amics com estrelles
i un riu que canta al seu pas
i un port tacat d’ors bromosos
com ofrena a l’homenàs.


Rosa Bruguera, 5 de febrer 2017

Aigües clares, calmes


Les aigües profundes
que guarden fidels
les velles llegendes,
tots els grans anhels

Les fondes tristeses
que deixen amors
i les llàgrimes dolces
que arrenquen dels cors.

Rosa Bruguera

divendres, 16 de setembre del 2016

L’estiu

L’estiu que porta un pessic de peresa
amb el càlid ambient embolcallant
i ens deixa gronxar en l'apatia espessa
del pensament, que fuig embadocat                 

pel remugar de l’aire entre les fulles,
pel pàl·lid blau del cel que s’entreveu,
pel sol que ho crema tot amb sa besada,
per l’aigua que refà aquell bri rebel,

pels ocells saltant de branca en branca
sens deixar ni un moment de refilar,
per la rosada fresca en cada fulla
si algun dia et dóna bo matinejar

i a l’ombra agraïda de l'olivera
per la pluja dolça del fervent estiu,
retrobar els mots de cada cosa
en els fulls del llibre que vas llegint

                Rosa Bruguera, estiu 2016

diumenge, 26 de juny del 2016

Sant Joan


Vetlla, revetlla

(Joan Salvat-Papasseit)

Sant Joan
noces i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'aimada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua amb anís,
que es vessi tota
sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
y l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:
haurem menjada coca amb llardons

dissabte, 4 de juny del 2016

Si la nit és sense lluna
els estels brillen molt més,
tot és quietud i silenci
si  és un poble de pagès.

D’entre el brancam dels pollancres
compassat sortia el crit
de l’òliba que cantava
per acompanyar la nit.
              Rosa Bruguera


La Provença

Pobles penjats a la muntanya,
empedrats els carrerons
i a les petites botigues
hi trobem tots els santons.

Carreteres amb moltes corbes,
el bus va a tort i a dret,
quan es troba un de cara
Ai làs! el cor es queda en suspens.

De cop un camp tot rosat,
més enllà roig de roselles
o un groc palla, just dallat
i el verd del blat i la userda.

I tots els tons i colors
del prat, del bosc, de la pedra
i a banda i banda del camí
l’alegre groc de ginesta.
La lavanda arrenglerada
al llarg i ample del tros,
tan rodona i ben cuidada,
com un humil bell tresor.

Cada any canvia la florida,
aquest any els camps són verds,
el lila ha estat propaganda,
potser al juny ja serà cert.

Però, tot i no estar florida,
finestres i porticons
són ben pintats color lila
per fer-nos dentetes a tots.

La natura és tan ufana
que si bé no ens dóna el to
de l’espígol que tan agrada,
ens dóna d’altres colors.

Aigües verdes, aigües blaves
allà al llac, segons el lloc,
si el sol hi toca una mica
ja s’hi emmiralla del tot.

I al cel, núvols juganers
amb tot de formes estranyes
que s'estenen cap al lluny
just damunt de les muntanyes.

Les muntanyes són tan altes
que s’abracen amb el cel
i els núvols les acompanyen
i els esperits salten contents.

Les roques són modelades
pels vents de llevant i ponent,
per l’aire de matinada,
per la fressa de l’hivern.

Les pedres guarden històries
del que foren temps passats
i s’avancen al misteri
del futur, en milions d’anys.

Unes són arrodonides,
d’altres fines com tallants,
tot el conjunt té la mida
del que n’és la immensitat.
                  
Donem gràcies a la vida
que floreix cada matí
i cada nit s’enretira
per a deixar-nos gaudir
de la lluna que al cel brilla
i els estels que omplen la nit.
                       Rosa Bruguera

dilluns, 9 de maig del 2016

La primera feina

La Berta sentia el neguit i la il·lusió de començar una nova i desconeguda etapa de la seva vida.

A l’escola on havia anat ningú parlava mai de treballar, es pot dir que ni tan sols de seguir estudiant, les converses eren sempre sobre viatges, festes, casaments, nois,... A casa seva tot era ben diferent, el sentiment que predominava era l’esperit de la feina ben feta i l’esforç  necessari  per arribar a finals de mes. L’endemà ella ja podria contribuir a fer més fàcil la vida de la família.

Es va llevar de bon matí, es va posar el vestit que ja tenia preparat. Per semblar més gran no es faria trenes sinó un gran monyo o potser una cua de cavall, s’empolvoraria la cara, just perquè els llavis pintats per primer cop ressaltessin. Sort que feia bon temps i encara tenia les cames una mica torrades de l’estiu. Havia decidit que mai més portaria mitjons. Un cop llesta, es va mirar i va pensar que feia prou goig.

Va agafar el metro i a Catalunya va sortir empentada per tota la gent que, com ella, feia transbord pel llarg passadís i l’omplia de gom a gom. Al seu voltant, cares ensonyades i serioses o esparpillades i eixerides i ella n’era una més.  Va recordar les companyes de classe, les que havien de lluir i fer goig; les que consideraven com a “pobres noies” a totes  les treballadores, les del despatx del pare, les perruqueres o les modistes, totes les que no eren de bona família


I ella entre “granotes” i carmanyoles, sabates de taló prim i espardenyes se sentia feliç, ara formava part d’aquella gent que tirava endavant gràcies al seu esforç, que lluitava i vivia.  I es va sentir  feliç. La Berta sentia com una força invisible, eren moltes sensacions alhora però sense ser-ne ben bé conscient, per sobre de totes, surava la llibertat, era una joia profunda, interior i aleshores, com si estès sola entre aquella riuada de gent, va entonar l’oració muda de la felicitat.