Pobles penjats a la
muntanya,
empedrats els carrerons
i a les petites botigues
hi trobem tots els santons.
Carreteres amb moltes corbes,
el bus va a tort i a dret,
quan es troba un de cara
Ai làs! el cor es queda en
suspens.
De cop un camp tot rosat,
més enllà roig de roselles
o un groc palla, just
dallat
i el verd del blat i la
userda.
I tots els tons i colors
del prat, del bosc, de la
pedra
i a banda i banda del camí
l’alegre groc de ginesta.
La lavanda arrenglerada
al llarg i ample del tros,
tan rodona i ben cuidada,
com un humil bell tresor.
Cada any canvia la florida,
aquest any els camps són
verds,
el lila ha estat
propaganda,
potser al juny ja serà
cert.
Però, tot i no estar
florida,
finestres i porticons
són ben pintats color lila
per fer-nos dentetes a
tots.
La natura és tan ufana
que si bé no ens dóna el
to
de l’espígol que tan
agrada,
ens dóna d’altres colors.
Aigües verdes, aigües
blaves
allà al llac, segons el
lloc,
si el sol hi toca una mica
ja s’hi emmiralla del tot.
I al cel, núvols juganers
amb tot de formes
estranyes
que s'estenen cap al lluny
just damunt de les
muntanyes.
Les muntanyes són tan
altes
que s’abracen amb el cel
i els núvols les
acompanyen
i els esperits salten
contents.
Les roques són modelades
pels vents de llevant i
ponent,
per l’aire de matinada,
per la fressa de l’hivern.
Les pedres guarden
històries
del que foren temps
passats
i s’avancen al misteri
del futur, en milions
d’anys.
Unes són arrodonides,
d’altres fines com
tallants,
tot el conjunt té la mida
del que n’és la
immensitat.
Donem gràcies a la vida
que floreix cada matí
i cada nit s’enretira
per a deixar-nos gaudir
de la lluna que al cel
brilla
i els estels que omplen la
nit.
Rosa Bruguera
retorna als llocs de sempre
i un xic més de tristesa
