blau de nit, milers d’estels
suren en l’espès celatge
de l’espai impenetrable
Un mariner d’aigua dolça
recorda com passa el temps
retorna als llocs de sempre
en el seu llaüt, vell com ell.
Quan puja aigües amunt
hi va fent moltes paradesi recorda els bons moments
i la dolçor de les vesprades
Deixa flors al cementiri
per l’amiga que no hi és
i un xic més de tristesa
s’afegeix en el recés
Aquí ja hi troba un amic,
allà un parent llunyà,
no pot deixar de pensar
la casa que l’acollí,
la cançó que el féu vibrar,
tot el passat clandestí
del poble que s’ensorrà
en el revolt tortosí.
Té tants amics com estrelles
i un riu que canta al seu pas
i un port tacat d’ors bromosos
com ofrena a l’homenàs.
