La Berta sentia el neguit i la il·lusió de començar una nova i
desconeguda etapa de la seva vida.
A l’escola on havia anat ningú parlava mai de treballar,
es pot dir que ni tan sols de seguir estudiant, les converses eren sempre sobre
viatges, festes, casaments, nois,... A casa seva tot era ben diferent, el sentiment
que predominava era l’esperit de la feina ben feta i l’esforç necessari per arribar a finals de mes. L’endemà ella ja
podria contribuir a fer més fàcil la vida de la família.
Es va llevar de bon matí, es va posar el vestit que ja
tenia preparat. Per semblar més gran no es faria trenes sinó un gran monyo o
potser una cua de cavall, s’empolvoraria la cara, just perquè els llavis
pintats per primer cop ressaltessin. Sort que feia bon temps i encara tenia les
cames una mica torrades de l’estiu. Havia decidit que mai més portaria mitjons.
Un cop llesta, es va mirar i va pensar que feia prou goig.
Va agafar el metro
i a Catalunya va sortir empentada per tota la gent que, com ella, feia
transbord pel llarg passadís i l’omplia de gom a gom. Al seu voltant, cares
ensonyades i serioses o esparpillades i eixerides i ella n’era una més. Va recordar les companyes de classe, les que
havien de lluir i fer goig; les que consideraven com a “pobres noies” a
totes les treballadores, les del despatx
del pare, les perruqueres o les modistes, totes les que no eren de bona família.
I ella entre “granotes” i carmanyoles, sabates de taló
prim i espardenyes se sentia feliç, ara formava part d’aquella gent que tirava
endavant gràcies al seu esforç, que lluitava i vivia. I es va sentir feliç. La Berta sentia com una força invisible, eren moltes sensacions alhora però sense ser-ne ben bé conscient, per sobre de totes, surava la
llibertat, era una joia profunda, interior i aleshores, com si estès sola entre
aquella riuada de gent, va entonar l’oració muda de la felicitat.
